Què és el consentiment informat?
És un principi ètic i jurídic que afecta a la relació metge-pacient i que atorga a aquest últim el dret d’estar degudament informat de la seva situació. El metge ha d’informar de l’estat i de les diferents alternatives de tractament perquè el pacient pugui prendre decisions. Aquest principi també s’aplica a la recerca i és l’autorització que tot investigador ha de rebre d’un pacient abans d’implicar-lo en un estudi.

Com es pot aplicar un mateix principi a dues vessants de la medicina tan allunyades com són la presa de decisions i la participació en una investigació?
Malgrat són dues situacions diferents, tan sols es diferencien en les circumstàncies. Donat que els principis que les mouen són els mateixos, es pot aplicar el concepte en tots dos casos.

El consentiment informat es signa o existeix el consentiment informat oral?
Existeixen els dos tipus de consentiment, tant l’escrit com l’oral, tot i que la seva utilització depèn de la cultura. En el cas d’Estats Units calen els dos. Però més enllà d’aquests formalismes de si es signa o no un paper, el més important és que el pacient entengui les explicacions del seu metge, que és qui ha de detallar-li els riscos que comporta cadascuna de les decisions que pugui prendre sense deixar d’assegurar-se que el malalt ho ha comprès.

Quins criteris s’utilitzen per decidir si una persona és competent per prendre decisions?
La competència és un terme legal i psiquiàtric que s’entén com la capacitat de comprensió i de presa de decisions que té un pacient. De vegades els malalts sofreixen senilitat ocasional i per al metge resulta molt difícil valorar el seu grau de competència. Normalment, els menors d’edat queden exclosos de la presa de decisions, encara que de vegades s’aplica el principi d’assentiment als nens més grans de vuit anys. Es considera que a partir d’aquesta edat estan capacitats per diferenciar entre el bé i el mal i així de vegades participen en el procés sense prendre la decisió final.

Com ha d’actuar un metge davant d’uns pares que no es posen d’acord sobre una decisió que afecta al seu fill?
El metge suggereix, mai no pren la decisió. Fa uns anys vam viure als Estats Units el cas d’un nen malalt terminal els pares del qual estaven separats. Vivia amb la seva mare i segons semblava,  el pare s’havia desentès d’ell en els últims anys. Quan ingressà a l’hospital en estat terminal, el pare va demanar que fessin tot el possible per mantenir-lo en vida. La situació era irreversible i, tenint en compte que el tractament seria molt dolorós, la mare volia que el seu fill no patís. Davant d’aquesta situació, el comitè d’ètica de l’hospital va considerar adequat donar la raó a la mare.

Què succeeix si un pacient opta per un tractament mèdicament desaconsellable?
El pacient acostuma a ser suficientment intel·ligent per saber que ha d’escollir el millor. El metge d’una amiga meva diagnosticada de càncer li va plantejar tres alternatives de les quals la més aconsellable era anar tres vegades la setmana a l’hospital per tractar-se. Ella va arribar a la conclusió que perdria qualitat de vida i va optar per ser intervinguda. Ha passat el temps i ara es troba perfectament. La relació de tu a tu mantinguda amb el metge va resultar clau perquè pogués decidir el tractament.

El cas de Terry Schiavo, una dona amb 15 anys en coma vegetatiu, és un bon exemple de pacient incapaç de decidir per ella mateixa. Davant del conflicte d’interessos entre els seus pares i el seu marit, intervingué la justícia que va donar la raó al cònjuge i a la seva decisió de desconnectar la màquina que la mantenia amb vida. Quina opinió té d’aquest cas?
Crec que s’optà per la decisió més adequada. En casos així, s’han de tenir en compte dos aspectes: la competència del pacient que en aquest cas no ho era i si es preveu una millora futura; el seu estat era irreversible. El tema es polititzà fins convertir-se en una qüestió d’estat. Jo penso que algú hauria d’haver explicat als pares de la Terry la situació mèdica de la seva filla i fer-los veure que no hi havia esperances de millora. Ningú no els ajudà a suportar el problema. Tampoc hem d’oblidar que mantenir amb vida a una persona en coma vegetatiu irreversible és molt car, especialment quan als Estats Units milions d’habitants no tenen accés al sistema sanitari.

Creu que aquesta decisió s’hauria d’haver pres en un context mèdic, és a dir, per un comitè d’ètica?
Hi hagueren molts interessos pel mig. El Govern, l’oposició i alguns lobbies van polititzar el tema i no s’hi haguessin hagut de posar. Vist el que succeí, hauria estat partidària que la decisió no la prengués la justícia sinó un comitè d’ètica format per professionals de diferents disciplines: medicina, filosofía… per a disposar de més punts de vista.

Vostè ha exercit la professió entre els Estats Units i Àsia. Quines diferències observa entre els pacients d’ambdues cultures?
Les dues societats són radicalment oposades. A la cultura angloamericana la bioètica es basa en els valors individuals i existeix un conflicte d’interessos entre el bé de l’individu i el bé col·lectiu, encara que de vegades resulta positiu. A l’Àsia i especialment al Japó, no hi ha aquesta dualitat perquè l’únic important és el grup representat normalment per la família. Allí són molt lleials al col·lectiu i acaten la decisió del grup perquè estan convençuts que els beneficiarà a tots. Aquest principi de lleialtat al col·lectiu està molt arrelat a la societat japonesa, tant en l’àmbit mèdic com també en l’empresarial.