Què és el consentiment informat?
Dins el nostre entorn de treball, és un procés que implica a dues persones: al metge, a l’investigador o altre personal sanitari i al pacient o subjecte d’estudi. El metge transmet un missatge al pacient assegurant-se que ho entén. En base a aquesta informació i amb l’ajut d’un metge, la persona podrà prendre una decisió.

Com investigador, vostè necessita l’autorització del pacient abans de comptar-hi en un estudi. Quins drets té la persona que signa un consentiment informat?
El dret principal és el d’estar informat. La persona ha de conèixer sempre el procediment i els riscos que entranya el tractament que se li aplicarà o la investigació a què se sotmetrà. Tanmateix, els participants en un estudi tenen el dret d’abandonar-lo en qualsevol moment. En el cas dels assajos amb nous tractaments resulta més complicat, doncs deixar el tractament un cop iniciat implica haver d’iniciar un altre tractament per curar al pacient.

Vostè prové d’un context africà que té molt poc a veure amb l’occidental. Com es soluciona la disjuntiva d’aplicar normes internacionals pensades a Occident que no tenen en compte les particularitats d’altres àrees del món?
Resulta molt complicat. Al meu país, Moçambic, i en general a tot el continent africà, tot sovint no es poden aplicar aquestes normes perquè manquen les eines adequades. La nostra xarxa sanitària no disposa de tants mitjans com les d’altres països. A més d’aquests impediments materials, n’hi ha d’altres de caràcter cultural que dificulten la relació metge-pacient. A la cultura africana, el fet d’haver de signar un document com un consentiment informat genera molta desconfiança perquè s’associa a alguna cosa negativa. També hi ha les traves lingüístiques. Algunes llengües es parlen, però no s’escriuen i el professional sanitari ha de buscar alternatives per transmetre els missatges.

En quina mesura es contraposa la tradició cultural amb les necessitats mèdiques?
Al meu país, el nivell de confiança que el professional sanitari genera al pacient juga un paper clau. La persona que visita una consulta diposita tota la seva esperança en el metge perquè en moltes ocasions no entén el que se li explica. La nostra tasca és posar-nos al seu lloc i entendre les seves circumstàncies, encara que és complicat perquè disposem de molt poc temps per atendre el malalt. Un altre punt a tenir en compte és el paper fonamental que exerceix la família en la presa de decisions. Per això moltes vegades recomanem al pacient que s’emporti la informació a casa perquè amb l’ajuda dels familiars arribi a entendre-la i pugui prendre una decisió ponderada.

Vostè ha fet recerca tant a Espanya com a Moçambic. Quines diferències ha trobat?
A Espanya hi ha millors estructures per a desenvolupar una recerca. Potser a l’Àfrica és més fàcil iniciar un projecte perquè sempre hi ha raons que les justifiquen donada la situació que viu el continent. Resulta complicat posar límits quan el problema és tan greu. L’ideal seria que hi hagués diferents comitès mèdics que avaluessin el projecte des de punts de vista diferents, com per exemple científic, ètic, etc. Però en molts països com Moçambic només hi ha un comitè, que és l’ètic.

A Moçambic ha impulsat en Centre d’Investigació en Salut de Manhiça, on ha dut a terme diversos estudis sobre la malària, la sida o la nutrició. Com va néixer la idea del projecte?
En aquest projecte col·laboren els governs d’Espanya i Moçambic, l’Hospital Clínic de Barcelona i altres entitats del meu país. Tot va començar per la necessitat de tenir un centre d’alt nivell en una zona rural que contribuís a millorar la salut per mitjà d’un servei d’assitència, formació i investigació. El primer que vàrem fer va ser delimitar una àrea d’actuació i elaborar un cens de la població que s’actualitza cada sis mesos. Aquesta iniciativa ens ha ajudat molt a l’hora de trobar candidats per als nostres estudis. Una vegada elaborat el cens, impulsem projectes d’investigació relacionats amb algunes de les principals malalties que pateix el país, tals com la malària o el virus del VIH.

Quin és el procediment habitual d’un projecte de recerca a Manhiça?
A l’hora de plantejar-se una investigació sempre s’ha de pensar en les prioritats del país. Aquest procediment resulta més senzill a Moçambic perquè allí, per desgràcia, els problemes són més fàcils d’identificar. Plantejat el projecte, es presenta al Govern. Si el protocol involucra a diferents països, cadascun d’ells ha de valorar-lo i aprovar-lo per mitjà dels respectius comitès d’ètica. El país on es dugui a terme l’estudi serà l’últim en intervenir en aquest procés d’aprovació. En una primera fase vam fer projectes merament descriptius, però des de fa un temps ja realitzem intervencions amb l’aplicació de fàrmacs, vacunes, xarxes mosquiteres, etc.

Quina és l’estructura del centre?
Avui, el centre de Manhiça disposa de 250 professionals, però tan sols vuit són metges. En pocs anys hem multiplicat per dos el nostre radi de treball i hem duplicat també el nombre de persones a les quals cobrim fins arribar les actuals 70.000. Donat que el nostre gran objectiu és la sostenibilitat del centre des de Moçambic, ens és imprescindible la formació del personal moçambiquès.

I per acabar, com els veu la gent i quin paper exerceix el metge a la societat africana?
A tot el món, antigament la gent “entregava” el seu cos al metge sense qüestionar-se res i deixant-ho tot a les seves mans. A l’Àfrica això encara és així a molts llocs. Poc a poc s’ha anat implicant al pacient en els processos encara que de vegades a la classe mèdica li costi assimilar-ho. Des de sempre, la figura del metge s’ha respectat a tot el continent, però lamentablement, les condicions no són les millors i això ens impedeix dedicar a cada pacient el temps que requeriria. A Moçambic hi ha uns vuit-cents metges per als dinou milions d’habitants que té el país, una dada que sens dubte dificulta molt la nostra tasca. Per això la visita mèdica és un moment molt particular de la relació metge-malalt, perquè a vegades et toca esperar fins a sis mesos per poder ser visitat. Quan tens visita, el professional no et pot dedicar més de cinc minuts perquè hi ha molts altres esperant. És una llàstima, t’agradaria poder arribar més enllà, però no tens els mitjans.