Tornar

Blog

Sexualitat i diversitat funcional

08 de juny 2020

Sóc una dona amb diversitat funcional física de naixement. Necessito de forma permanent suport humà per realitzar qualsevol activitat: llevar-me, anar a dormir, menjar, vestir-me, acompanyar-me a comprar, a treballar o a estudiar, per descansar, efectuar activitats de voluntariat etc. En certa manera, necessito suport absolutament per a tot.  Aquesta circumstància, la de tenir totes aquestes necessitats, fa que sociopolítica i culturalment se'm catalogui o identifiqui com una persona "depenent".

Ara bé,  des de l'activisme que hem desenvolupat al Foro de "VidaIndependente y Divertad", he après que requereix recolzaments, depenent de com es gestionin, pot equivaldre igualment a independència. Per tant, sóc una dona discriminada per la meva diversitat funcional, donat que les polítiques públiques generalitzades encara no advoquen per la plena implementació de la filosofia de vida independent.

Aquestes mirades desvirtuadores, hegemòniques i capacitistes han constituït les polítiques públiques de les cures com un sistema assistencial despersonalitzat i segregador. Fins no fa massa, semblava que l'única opció per a poder percebre aquestes cures només era possible si permeties recloure't en una plaça residencial.

Si fem un recorregut ràpid per la nostra normativa estatal són interessants els avenços de la Llei 13/1982, del 7 d'abril, d'Integració social dels minusvàlids, en el seu article 51, quan es parla per primera vegada dels serveis d'atenció domiciliària; i la Llei 39/2006, del 14 de desembre, de Promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, al seu article 19, quan es parla per primera vegada de la prestació econòmica d'assistència personal. Són dues bones opcions per romandre a l'entorn ordinari i estar inclosos a la comunitat.

Sens dubte, aquests enfocaments també han determinat unes formes molt concretes de percebre allò que entenem per sexualitat, tant a la seva teoria com a les seves pràctiques. El sexe, en conseqüència, no ha sigut qualsevol cosa, sinó només el que el capacitisme o aquesta tradició judeocristiana deien el que era i el que no era.

El dret humà sexual, incloent el reproductiu, és un dret fonamental bàsic que afecta a tota persona independentment de la seva circumstància. L'asexualitat obligatòria no és cap opció viable per a consolidar polítiques basades en drets humans sexuals. Aquest grup de persones necessitem que se'ns tingui en compte també en la Declaració Universal del Drets Sexuals, pel que requerim que en aquest document s'inclogui la filosofia de vida independent i figures tant imprescindibles com l'assistència personal o l'assistència sexual. Si realment l'ésser humà és un ésser sexuat al llarg de tot el seu cicle vital, haurem de plantejar-nos també l'assistència sexual per cobrir tota una vida.

Soledad Arnau, doctora en Filosofia (UNED) y especialista en Filosofi per la Pau, Filosofia Feminista, Igualtat de Gènero, Bioètica i Sexologia.

Extracte del quadern "Sexualidad y diversidad funcional", actualment en fase d'edició.