Sabel Gabaldón, psiquiatre i doctor en filosofia, avança alguns dels continguts de la seva propera conferència
+Llegeix més
22 de setembre 2022
Del trastorn a la incongruència de gènere
La visió que des de la medicina (i particularment des de la psiquiatria) s'ha tingut de les persones trans ha estat bàsicament patologitzadora, ho demostren les diferents categoritzacions diagnòstiques amb què se'ls ha classificat: "transsexualitat, trastorn d'identitat de gènere, disfòria de gènere". Incloses en l'apartat dels trastorns mentals segons els criteris del DSM i de l'OMS, posen en relleu l'equiparació del "correcte" i el "normatiu" amb el "saludable".
Aquests diagnòstics es basen en una concepció del gènere rigorosament binarista i, en conseqüència, transhomòfoba. El 2019 l'OMS va modificar el terme per "incongruència de gènere" i el va definir com una condició relacionada amb la salut sexual, en lloc de com un trastorn mental o del comportament.
Reconeixement a la diversitat
Però la transsexualitat no suposa una distorsió ni una incongruència. No hi ha trastorn ni problema de la identitat. No hi ha més conflicte ni disfòria que el que la societat ha creat. La transsexualitat, lluny de ser una cosa abominable, abjecta o perversa, s'ha desvetllat com una més de les expressions de la diversitat humana. D'aquí la importància d'introduir una perspectiva ètica que fomenti una cultura de respecte als drets de les persones trans i al reconeixement de la seva diversitat.
Aquesta perspectiva ètica assoleix una major importància quan s'aborden els temes relacionats amb les persones menors trans. Hem de ser crítics amb els essencialismes que pressuposen que les identitats de gènere són rígides i inamovibles. No tots els menors trans tenen el mateix tipus d' evolució i els mateixos patrons de desenvolupament. No hi ha una evolució lineal. No adquireixen una consciència de la seva identitat trans a la mateixa edat, no prenen les mateixes decisions sobre les seves vides, ni totes les ruptures de les normes de gènere en la infància o en l'adolescència impliquen una vida adulta trans, ni conceben els seus cossos de la mateixa manera. Hi ha persones que necessiten explorar l'ambigüitat, que no es volen sentir tancats en una identitat simple i esquemàtica i que no encaixen en els motlles del sistema binari, convertint la seva indefinició en una forma de ser i estar. Hem de pensar les experiències en relació al gènere com a posicions en constant evolució, i entendre que les identitats de gènere no són fixes i inamovibles, sinó que, com a molt, poden arribar a ser més o menys estables.
Les decisions sobre possibles tractaments mèdics mai són fàcils per als diferents agents que hi intervenen: els menors, les famílies, els professionals. La tasca dels professionals i de les famílies és no avançar-se, no precipitar-se a les necessitats i identitats possibles dels infants i adolescents, no introduir etiquetes que puguin ser errònies i estigmatitzants; cal escoltar-los en tot el seu procés de maduració, recolzant-los durant el seu creixement i actuant sempre pensant en l'"interès superior del menor", i més en un camp tan fonamental com és la construcció de la identitat de gènere i el lliure desenvolupament de la personalitat.
Autonomia per a decidir
En l'adolescència s'està exposat a un tipus de relat en el qual es dipositen totes les expectatives en el canvi de cos i amb la urgència de realitzar-lo el més aviat possible. Però, fins on podem arribar en l'aplicació de tractaments mèdics? Entenc que fins on un vulgui, segons la necessitat sentida per cada persona; però en aquest voler o en aquest decidir hem de cuidar que es realitzi d'una manera lliure i autònoma, sense ingerències internes o externes, sense coaccions socials i analitzant la capacitat de comprendre, valorar, raonar i expressar aquesta decisió , tenint en compte les diferents opcions i les seves conseqüències potencials i, el que és molt important, personalitzant cada situació. Es una qüestió ètica fonamental, com ha de ser per a qualsevol intervenció clínica, obtenir el consentiment informat per a les modificacions corporals requerides, tenint en compte la majoria d'edat sanitària.
L'acompanyament és essencial, individualitzant cada situació, mantenint una actitud prudent i d'escolta, però sense confondre aquesta prudència amb la inacció o la por, essent aconsellable un seguiment rigorós i continu del menor i de la seva família. No hi ha una transició adequada sense un adequat suport a nivell familiar i social i, sobretot, escolar.
Cal acompanyar els adolescents en una identificació realista, responsable, empoderadora i positiva, donant-los instruments per enfortir i desenvolupar la seva autonomia. Des de la perspectiva assistencial, l'objectiu és ajudar-los a comprendre els seus propis desitjos i el que impliquen futures intervencions, sense descartar un canvi d'opinió futura.
Reptes actuals i futurs
Considerar socialment la transsexualitat com una situació pitjor i no desitjada és la principal causa de discriminació i vulneració dels drets fonamentals de la persona. Tenim el repte de veure-la simplement com una diversitat; una diversitat on la diferència no ha de ser tamisada per tractaments i actituds, una diversitat on ens qüestionem constantment els paràmetres de normativitat i normalització social presents en la cultura i la societat en la qual vivim.
El respecte a les persones trans no consisteix a tolerar les expressions no convencionals de gènere; no només cal canviar les lleis per prohibir la discriminació, sinó que forma part d'un imperatiu ètic més ampli que suposa el seu reconeixement: reconèixer un valor positiu en la diversitat.
Sabel Gabaldón, psiquiatre i dooctor en Filosofia
Si us interessa el tema i en voleu saber més, us esperem el 5 d'octubre a les 18:30h a la seu d'Amics de la UNESCO de Barcelona amb aquesta conferència: Sexe i gènere: la transsexualitat com a realitat
