Tornar

Blog

Entre la tecnofília i la tecnofòbia

25 de novembre 2022

Com hem d'afrontar el desenvolupament tecnocientífic i les seves aplicacions? En aquest post oferim un avanç  d'un dels textos que inclou el nostre pròxim quadern "Soledad no deseada en la era digital".

Amb coneixement de causa, només poden parlar de les noves tecnologies en si els enginyers i els científics. O els filòsofs que també són enginyers. Això és així perquè són elles i ells els que dominen el llenguatge de la programació. Dit això, els filòsofs podem parlar dels discursos sobre les noves tecnologies. Tot i que una i altra cosa no s'identifiquen, totes dues poden ser importants en funció del que vulguem fer o aconseguir (construir una màquina o bé sospesar el grau d'acceptació, rebuig, esperança o por que susciten els dispositius electrònics que estan per arreu i analitzar la seva coherència discursiva).

Els discursos sobre les noves tecnologies es troben sempre entre dos extrems: amor i odi. Jo proposo aquesta mirada. Estic segur que la qüestió es pot observar des d'altres prismes, però m'interessen aquests dos extrems recurrents. Els anomenaré "tecnofília" i "tecnofòbia". Els discursos sobre les noves tecnologies són complexos i, evidentment, es mouen en algun punt entre aquests dos extrems, tot i que també n'hi ha (o n’hi pot haver) discursos extrems.

Per posar un exemple de tecnofília, citaré Elon Musk. A The Joe Rogan Experience #1470 (7 de maig de 2020), el magnat explica que actualment està treballant en "brain developers". Xips o interfícies que s'inseriran en els cervells de gent gran, per exemple, per curar zones afectades. Afàsies, Alzheimer, paràlisi, etc. Això és el Neuralink. Les noves tecnologies, en aquest discurs, són panacea, remei mil·lenari i promesa de superhomes. La tecnofília és exactament això. Filia a la tecnologia en estat pur. Utòpic. Un món on les màquines, per exemple, fan possible una espècie de paradís sobre la terra on ja no hi ha feina i tot és oci.

La tecnofòbia (o el bioconservadorisme) és una posició que parteix d'una desconfiança (justificada o no) cap a la presència creixent de les noves tecnologies en la societat. Persones molt raonables expressen els seus recels cap als canvis tecnològics. Habermas i Sandel, amb matisos, militen en aquesta causa. Diguem que el que els tecnofílics celebren els tecnofòbics ho deploren.

 Per deformació professional, sembla que entre una i altra posició el més prudent sigui trobar una espècie de terme mitjà aristotèlic (τό μέσον, μεσότης). Però el terme mitjà ètic, segons Aristòtil, no és el mateix que 6 entre 2 i 10: el número central (o intermedi) entre dos valors. Això és el terme mitjà de la "igualtat segons la proporció aritmètica".

Sigui com sigui el nostre cas, no és el que estem buscant. M’inventaré una paraula. Quina és la "tecnomedia" entre tecnofòbia i tecnofília? ¿Podem ser tecnomèdics? Podem ser-ho. L'exemple trillat d'Aristòtil sobre el just mitjà té a veure amb la virtut del coratge. El ciutadà brau, valent, ossat es troba en el terme mitjà entre el covard (un vici per falta) i el temerari (un vici per excés). Però Aristòtil no descriu la virtut en termes exactes o matemàtics. Diu, de fet, que el valor es troba normalment més a prop de la temeritat que de la covardia. O en tot cas, que això sempre dependrà de les circumstàncies. A la virtut ètica (del caràcter) l'ha d'acompanyar la virtut dianoètica (intel·lectual) de la prudència: la prudència ens permet veure (intel·ligir) el terme mitjà en cada circumstància. I ens ajuda a moure'ns en la contingència. Saber com, quan, on, amb què i contra qui (circumstàncies = context) s'ha de ser valent.

Aplicant aquesta lògica al nostre cas (el tecnomèdic), atesa arrasant velocitat dels canvis tecnològics, hauríem de ser més tecnofòbics que tecnofílics. No estic dient (extremadament) tecnofòbics, sinó només una mica més tecnofòbics que tecnofílics. Només una miqueta. Estar lleugerament més pendents del que es perd que del que es guanya amb la implantació de noves tecnologies. O aplicar el principi de precaució. Aquest és el meu humil suggeriment per a gestors tècnics i professionals de la salut.

Oriol Farrés Juste, professor de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquest text va ser una de les ponències presentades al seminari “Soledad no deseada en la era digital”, realitzat en col·laboració amb la Fundació Mémora