Publicador de continguts

null Trasplantament úter, dilemes ètics

-
Trasplantament d'úter, dilemes ètics

Alternativa a l'adopció i a la gestació subrogada?

+Llegeix més

Blog

Trasplantament d'úter, dilemes ètics

15 June 2021

El trasplantament d'úter és una tècnica pionera que recentment ha estat aplicada per primer cop a Espanya. Es tracta d'una intervenció molt complexa que es preveu com a solució mèdica per a dones que neixen sense úter i que volen aconseguir tenir un fill amb un embaràs i part per elles mateixes. El procediment implica una donant que cedeix el seu úter renunciant a la seva fertilitat i una receptora a qui se li implanta aquest úter i a qui posteriorment caldrà fer una fecundació in vitro per implantar un embrió i que pugui desenvolupar un embaràs que doni lloc al naixement d'un fill sa.

Per la seva complexitat clínica i alhora pel fet que implica a donant, receptora i futur nadó, aquesta tècnica planteja molts interrogants bioètics. La Fundació Víctor Grífols i Lucas va organitzar una taula rodona sobre el tema en el marc de la Biennal Ciutat i Ciència el passat 11 de juny.

El doctor Francisco Carmona, cap del servei de Ginecologia de l'Hospital Clínic, va explicar la seva complexitat. En l'operació, realitzada per cirurgia robòtica durant 11 hores, hi van participar 40 professionals, 18 d'ells presents al quiròfan. La pacient patia agenèsia utero-vaginal, que li impossibilitava tenir fills de manera natural. Es calcula que a Espanya 2000 dones en edat reproductiva pateixen aquesta afectació, també coneguda com a síndrome de Rokitansky.

El tractament més habitual en els casos d'infertilitat és la reproducció assistida però quan és l'úter l'afectat, pocs casos tenen solució. Com explica el doctor Carmona, amb pacients que pateixen síndrome de Rokitansky, fins ara no hi havia tractament possible. Calia recórrer a l'adopció o a la gestació subrogada, popularment coneguda com a  ventres de lloguer.

El trasplantament d'úter pot ser una alternativa, però cal comptar amb una donant viva, que en aquest cas ha de ser la mare o la germana de la pacient. Els requisits per participar a la intervenció, fins ara experimental, fan que poques pacients puguin arribar a ser candidates reals per sotmetre's-hi. I cal afegir a més a més, que implica un alt risc de fracàs si no s'assoleix l'objectiu últim que és un embaràs i naixement d'un fill sà (un 35% de probabilitats).

La millor opció?

Davant d'una tècnica tant complexa i costosa a molts nivells (econòmic, emocional i físic), cal plantejar-se: "és realment la millor opció en cas d'esterilitat per factor uterí?". Les alternatives que existeixen per aquestes pacients són l'adopció, la gestació per subrogació i l'úter artificial, que no és una opció real perquè encara està en fase de recerca.

El doctor Joaquim Calaf, especialista en ginecologia, excap de reproducció assistida de l'Hospital de Sant Pau, va contraposar les diferències entre el trasplantament i la subrogació uterina. D'una banda el trasplantament suposa dues cirurgies complexes i un tractament immunodepressor, i el seu èxit és incert. En aquest cas és la mare la que gesta. En canvi, en la subrogació uterina, es precisa una dona que es presti a gestar per una altra i una fecundació in vitro. Les possibilitats d'èxit són superiors al  50% i no és necessària cap cirurgia. Per contra, la mare no és la que gesta i dona a llum.  Aquesta tècnica, no està legalitzada al nostre país i les persones que hi recorren han de fer-ho a l'estranger i regularitzar la situació dels seus fills un cop tornen a casa seva.

Dilemes bioètics

El trasplantament d'úter encara és una tècnica que es considera experimental, malgrat ja se n'han fet força casos arreu del món, i en cas que fos extrapolable a l'àmbit clínic, la seva aplicació estaria només limitada a un cert nombre de pacients. Davant la possibilitat que pogués ser una alternativa real, sorgeixen diverses qüestions ètiques que cal ponderar. Núria Terribas, jurista i directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas, va plantejar alguns d'aquests interrogants.

Balanç risc / benefici

Atès l'altíssim cost físic i emocional que comporta la intervenció, per la donant -que perd la seva fertilitat per cedir-li a una altra dona-, sotmetent-se a una cirurgia de risc,  per la receptora que s'hi arrisca per a veure realitzat el seu desig de maternitat, però assumint el possible fracàs i sotmetre's a tractament immunosupressor durant molt de temps, etc., ens fa plantejar si no estem sobrevalorant la maternitat. La pressió social existent condiciona sovint la maternitat i l'exigència emocional de viure una gestació i part per sentir el fill com a propi. Fins i tot no ser mare de vegades és vist com un fracàs biològic. En el cas del trasplantament d'úter, aquesta intervenció és una solució mèdica a un problema que no és vital, com sí que ho són altres trasplantaments (ronyó, cor, fetge...). El cost i riscos associats a la intervenció no tenen com a finalitat tractar una malaltia, si no fer front al desig de ser mare.

Autonomia i justícia

Com en altres trasplantaments de donant viu, implica una donació que, tot i ser voluntària per descomptat, no sabem si realment és emocionalment "lliure" del tot al conjugar-se factors difícils d'identificar perquè no s'expressaran: pot haver-hi el desig d'ajudar a l'altre, el compromís cap a algú proper, fins i tot la pressió de l'entorn per a no decebre expectatives... En el trasplantament d'úter també significa una renúncia a la fertilitat per part de la donant, que es sotmetrà a una operació que no té marxa enrere. La seva situació personal o familiar pot canviar després i penedir-se a la donació (pèrdua d'un fill, segona parella amb qui es desitgi tenir fills, etc.), però no podrà recuperar la seva fertilitat un cop hagi donat el seu úter. Preservar una presa de decisions del tot informada, amb la màxima transparència de pros i contres per a totes les parts, és cabdal.

D'altra banda, des del principi de justícia i accés equitatiu, ens plantegem que si aquesta tècnica fos ja aplicable en clínica com una opció més en reproducció assistida, caldria incorporar-la a cartera de prestacions públiques? Qui s'hi podria acollir i amb quins criteris? Podríem assumir-ne el cost i seria proporcionat a l'objectiu últim que és tenir un fill? O més aviat hauríem de deixar-ho com una opció elegible però a cobrir privadament com altres tractaments en salut que no són públics, i apostar per altres alternatives en paral.lel com la subrogació uterina en el marc d'una pràctica controlada i totalment altruista que es regulés al nostre país?

Finalment, un altre dels temes a analitzar, és l'afectació psicològica, tant per la donant com per la pacient. No oblidem que el vincle existent entre totes dues, germanes o mare i filla, és molt gran. La tècnica no és senzilla i presenta moltes implicacions que deixen el debat obert, un debat que caldrà portar a terme amb la societat abans que la tècnica pugui ser una realitat.

 

Recursos

Consulta l'activitat aquí.

Si t'interessen els temes relacionats amb la maternitat i la reproducció, consulta aquests títols:

35. Treinta años de técnicas de reproducción asistida

50. Pensar la maternidad

home_agenda

home_grants_and_awards

home_publications

subscription

Vols rebre la nostra newsletter?
Subscriu-te!