Tornar

Blog

Curar i tenir cura, un continu

22 de novembre 2021

Sembla evident que la solució a la qual cal aspirar per a superar la divisió de funcions entre allò assistencial i allò sanitari és restablir una continuïtat que en altres temps va ser més natural i fàcil, senzillament, perquè les necessitats eren menors, la gent moria més jove i les famílies –les dones– vivien en exclusiva dedicació a tenir cura dels més fràgils. Moltes són les raons causals –no fa falta desgranar-les perquè són sobradament conegudes– que han desembocat en una situació en la qual l'atenció mèdica és molt més sofisticada, els tractaments són més complexos, i l'assistència que pot proporcionar la família és més problemàtica. Els que més pateixen les conseqüències perverses dels canvis socials, científics i tecnològics són els més necessitats, que no disposen de mitjans econòmics ni culturals per fer front a les necessitats del tenir cura.

No em cansaré de recordar l'impagable informe que el Hastings Centre va publicar durant els anys noranta del segle passat sobre "Els fins de la medicina". En ell es feia ressò àmpliament dels canvis experimentats per les societats actuals, que havien de repercutir en una concepció diferent dels fins de la medicina. Si l'habitual havia estat donar per suposat que el fi de la medicina era curar i allargar la vida, ara aquests fins es veien massa simples per afrontar les necessitats de la població. La missió de la medicina, a més de curar, havia de ser també prevenir la malaltia, tenir cura dels qui no és possible guarir i ajudar a morir. Dit d'una altra forma, la funció assistencial, tenir cura, que als centres mèdics era pròpia de la infermeria, havia d'estar més integrada en l'objectiu de la medicina que alhora havia de fer-se càrrec de les cures pal·liatives i de les cures dels malalts crònics. No té sentit que curar i tenir cura siguin  activitats separades.

Efectes de la pandèmia

Com ja he comentat, aquesta complementarietat s'ha trobat a faltar arrel de la pandèmia no tant als hospitals com a les residències de gent gran o en l'atenció a la discapacitat. La necessitat de prendre mesures molt restrictives que condemnaven als discapacitats a quedar-se a casa i als residents a romandre aïllats a la seva habitació va repercutir en la seva salut física i mental. El focus d'atenció i de preocupació va senyalar a les residències geriàtriques que evidenciaren clarament la seva escassa dotació pel treball que tenien al seu càrrec.

En part perquè els geriàtrics, llevat d'excepcions, es deuen poc a la missió de servei públic que haurien d'assumir. Un servei, per definició, no és un negoci, per això és un deure de l'administració la dotació i el control dels serveis més bàsics. Però és que, a més, la pregunta que es planteja és si estem oferint el servei adequat, el tipus d'assistència i protecció que requereix la vellesa amb totes les mancances que comporta anar perdent les capacitats que fan de la persona un ésser autònom.  Un dels interrogants que la pandèmia ha posat en primer terme i que hauria de ser ineludible és quin tipus d'assistència és la més adequada per als més grans del nostre temps.

El pensament crític pel que fa a la reclusió de les persones en centres de diferent tipus per al seu tractament, recuperació, càstig o simplement, per aïllar-los de la resta dels mortals, compta amb noms il·lustres. Foucault és un d'ells. També Erving Goffman l'obra Internats del qual ocupa un lloc destacat entre els clàssics de la sociologia. Goffman va anomenar a institucions com les presons, els asils, les casernes, els manicomis, també els  nursing homes,  "institucions totals", una parella de conceptes que al·ludeix a la repressió i a la dominació com a instruments de submissió i ordre.

És difícil respondre a la pregunta sobre quina és la millor manera d'atendre i cuidar els necessitats d'ajuda amb un model precís. Però hi ha una resposta que es va repetint a mesura que es descarten les institucions existents per impròpies. La millor residència, la millor forma d'acollida a les persones que no poden valer-se per si mateixes, que es troben insegures i demanen algun tipus de cura,  és aquella més similar a la pròpia casa, la que difereix menys del que entenem per "llar".

Victòria Camps, filòsofa i presidenta de la Fundació Víctor Grífols i Lucas

Extracte del quadern 'L'atenció a les necessitats sanitàries i socials, ¿sumem o dividim?' Editat en col·laboració amb la Fundació Mémora. Pròximament serà publicat.