Maite Cruz, Joaquín Hortal i Javier Padilla ens expliquen el seu projecte sobre reticència a la vacuna
+Llegeix més
08 de febrer 2021
"Escolta ... i si presentem el projecte a la Fundació Grífols?", "Però ja ens van donar una beca de bioètica fa cinc anys", "doncs... Precisament per això, no seria interessant tornar a entrevistar les persones que ens van exposar els seus dubtes o rebuig a la vacunació? No van incloure, entre alguns dels arguments, la manca de contacte amb les malalties de les quals s'havien de vacunar com el xarampió o la pòlio? No seria interessant conèixer si la vivència d'una pandèmia com la produïda per la COVID-19, influiria en el fet que hagin canviat aquesta decisió?"
Aquesta conversa va tenir lloc el passat mes de juny. Diversos mesos després ja teníem concedida una beca per a dur a terme aquest projecte sobre reticència a la vacunació de la COVID-19, a més de la il·lusió i responsabilitat d'executar. Si en aquesta data hi havia més de 100 prototips vacunals en diferents fases de desenvolupament i es desconeixia quan anàvem a tenir disponible una vacuna, tan sols 6 mesos després en tenim 3 d'aprovades a Europa i 1,5 milions de persones vacunades a Espanya (en el moment en què escrivim aquest text). S'estima, potser amb massa optimisme, que al setembre estarà vacunat un 70% de la població del nostre país.
Dubtes o rebuig a la vacunació
Del que llavors sí que teníem notícies, mitjançant la publicació de diversos sondejos d'opinió, era del nombre de persones que manifestaven els seus dubtes o directament rebutjaven la vacunació. Al nostre país, segons l'últim sondeig de la Fundació Espanyola per a la Ciència i Tecnologia (Ministeri de Ciència i Innovació) 6 de cada 10 persones estarien disposades a vacunar-se, enfront de les 2 que ho deia estar a l'octubre de 2020.
Tot i que aquesta evolució segueix un patró molt similar a l'observat en altres països de l'àmbit internacional, no podem obviar que encara estem parlant d'un 40% de la població espanyola que té dubtes o que directament no es vacunaria. Entre les raons per a la reticència hi ha qüestions com la retransmissió de la ciència en directe i la celeritat en el desenvolupament d'una vacuna, que produeixen desconfiança cap a una ciència amb sensació d'estar feta amb presses i que donen pàbul a tota mena de conspiracions.
Els comunicats de premsa amb vista a accionistes i mercats, les pressions mediàtiques a les agències reguladores per accelerar l'aprovació, l'opacitat respecte a la informació i contractes que els estats tenen amb les empreses farmacèutiques, així com l'incompliment pel que fa a la seva provisió, no contribueixen a dissipar-les. Com tampoc ho fan la sospita i el desajust d'expectatives de voler vacunar-se i no haver-hi vacunes suficients.
Comunicació propera i transparent
A mesura que passin els mesos, s'espera que la reticència a la vacunació segueixi disminuint, tendència també observada en altres països. D'altra banda, també és possible que les persones que segueixin sent reticents d'aquí a uns mesos ho facin amb una major estabilitat i menor tendència al canvi. Per reforçar la disminució de la reticència i incorporar al debat públic a les persones que es mantinguin amb dubtes o rebuig, ha de consolidar-se una comunicació transparent i propera a la ciutadania amb l'objectiu d'oferir informació veraç i adequada sobre la vacunació (en un sentit ampli, no només sanitari, sinó ètic i polític) que produeixi confiança.
La realitat de la pandèmia viscuda en els últims mesos converteix les preguntes bioètiques plantejades al voltant de la vacuna enfront de la COVID-19 en qüestions pertinents i que seran abordades en aquest estudi. Fins al moment, els segments de població prioritzats per vacunar plantegen pocs problemes de reticència: entre les persones institucionalitzades són prevalents les situacions de capacitat de decisió compromesa i al personal assistencial sociosanitari se li presumeix, en principi, una major inclinació a la vacunació. No obstant això, ja han sorgit casos de rebuig a la vacunació per part de tutors legals amb una sentència judicial a favor de la vacunació obligatòria.
Com gestionem una reticència problemàtica que impedís arribar suficients cotes d'immunitat poblacional?
A mesura que es vagin vacunant aquests sectors, les vacunes arribaran a la població general, on cal esperar una major variabilitat, d'aquí la importància de recollir i analitzar els motius més profunds que hi ha després de la reticència. Això serà especialment rellevant quan les vacunes no escassegin, no tant entre les persones que tenen dubtes en el context actual i que podem titllar de raonables, com entre les que les rebutgen plenament. I sobretot, com gestionem una reticència problemàtica que impedís arribar a suficients cotes d'immunitat poblacional? Com actuar davant de determinades propostes d'exigir la vacunació com a requisit en alguns llocs de treball, viatges, oci ...? Com ha de ser la convivència entre gent que ja està vacunada i la que el rebutja? Especialment rellevant en termes ètics podria ser que el percentatge de grups reticents augmentés i aconseguís xifres significatives i que entre les possibles respostes s'inclogués l'obligatorietat a la vacunació.
Són moltes les incògnites que encara desconeixem sobre l'efectivitat i seguretat de la vacuna encara que tots els estudis que hi ha fins al moment són encoratjadors. Si es vol augmentar la confiança davant d'aquesta vacuna (o vacunes atès que són diverses les que pròximament tindrem a casa nostra) no només caldrà proveir de canals de participació i accés a la informació, sinó que s'hauran de posar en marxa mecanismes que assegurin: la comunicació i identificació de possibles efectes adversos, tant per part del públic general com de professionals; l'establiment d'una compensació per danys greus; l'accés a la vacunació a persones que hagin perdut la seva opció en el seu grup de prioritat, i a qualsevol persona quan la disponibilitat de la vacuna no estigui racionada.
"Trincavacunas"
Mentre les vacunes siguin escasses la reticència jugarà un paper secundari. En canvi, el problema protagonista d'aquesta primera etapa de la vacunació, més que els "antivacunes", és el que alguns han vingut a anomenar "trincavacunas", persones que per alguna situació d'especial privilegi polític, social, sanitari, militar o fins i tot religiós, estan saltant-se la cua d'accés a la vacuna. Si la reticència, sobretot quan es manifesta en forma de dubte per la novetat de la seva formulació i possibles efectes adversos, pot ser acceptable, el rebuig moral que provoca accedir a la vacuna que correspon a una altra persona és infaust a més d'irresponsable pel que fa a la gestió de la seva provisió. No obstant això, els fenòmens de reticència i "trincavacunas" no disten molt en l'anàlisi ètica: s'ancoren en una valoració individualista de la pandèmia tant de l'autoprotecció, com de la responsabilitat cap als altres. La pandèmia només trobarà solució quan la ciutadania assumeixi valors comunitaris com la solidaritat davant d'altres de tall més individualista, ja sigui, "jo no em vacuno perquè no vull" o "jo em vacuno i em salto les regles acordades", a costa d'un dany a la comunitat.
Mirada cap al futur
Un dels mantres d'aquesta pandèmia ha estat el que afirmava que "d'aquesta situació en sortirem millors". Més enllà de repetir-ho, hi ha formes concretes d'intentar que això sigui així, i la manera de dissenyar, distribuir i prioritzar els béns comuns com les vacunes han de dirigir-nos per aquest camí. Recentment es publicava el llibre de Layla Martínez "Utopia no és una illa", que ens convida a mirar el futur, no dissenyant distopies que, clarament, empitjoren la nostra qualitat de vida i la sostenibilitat del planeta llançant-nos cap a un univers post-col·lapse; sinó pensant conjuntament en utopies en què fer real viure millor. El granet de sorra de la vacunació en aquesta utopia segurament passi per pensar-hi com un exercici col·lectiu de protecció dels més vulnerables alhora que es posen en marxa instruments de diàleg democràtic per deliberar amb aquelles persones que no veuen en la vacunació alguna cosa assumible dins de la seva escala de valors; i si hi ha conflicte, buscar una solució entre totes.
Maite Cruz, Joaquín Hortal, Javier Padilla.
