En l'àmbit sanitari, els professionals prenen decisions amb implicacions ètiques diàriament. Tanmateix, tot i que els coneixements i habilitats específiques es consideren essencials per resoldre un problema clínic, no sempre és així quan ens enfrontem a un conflicte ètic. El sentit comú sovint s'utilitza com si fos suficient per assegurar que una decisió sigui la correcta.

Tanmateix, difícilment acceptaríem que per resoldre un problema diagnòstic complex o establir una estratègia terapèutica, fos suficient amb recórrer al sentit comú. Exigim coneixement, experiència i la capacitat d'interpretar la informació disponible. Per què, doncs, quan ens enfrontem a decisions amb implicacions ètiques, tendim a considerar que aquestes habilitats es poden adquirir espontàniament?

Tots tenim conviccions morals i som capaços de fer judicis sobre què considerem correcte o incorrecte. Però tenir una opinió moral no és el mateix que saber com fer una anàlisi ètica. Igual que la intuïció clínica no substitueix el raonament diagnòstic, el sentit comú no pot substituir l'argumentació i la deliberació quan entren en joc diferents nocions de vida bona.

Sentit comú en la pràctica clínica

El sentit comú no és tan universal com sembla suggerir el seu nom. El que és evident per a una persona pot ser qüestionable per a una altra. Les nostres intuïcions morals estan condicionades per l'educació, les experiències personals, les creences i l'entorn cultural, però també per la cultura professional en què desenvolupem la nostra activitat.

La història de la medicina ofereix nombrosos exemples. Durant dècades, es va considerar apropiat amagar certs diagnòstics o pronòstics desfavorables per evitar un patiment considerat innecessari per als pacients. Des d'una perspectiva paternalista, semblava una decisió sensata, fins i tot compassiva. Tanmateix, aquesta pràctica significava privar les persones d'informació rellevant per prendre decisions sobre les seves pròpies vides. El que podia semblar sentit comú en aquell moment ara és difícil de defensar com a regla general des del punt de vista del respecte a l'autonomia.

No es tracta de dir que el sentit comú no val res. Pot ajudar-nos a reconèixer situacions problemàtiques i guiar una primera resposta. L'experiència clínica també podria permetre'ns desenvolupar una sensibilitat particular per identificar conflictes que podrien passar desapercebuts. Però ni la intuïció ni l'experiència per si sols garanteixen que les nostres decisions estiguin justificades èticament.

Penseu, per exemple, en un pacient amb una malaltia avançada per a qui s'està proposant una nova intervenció terapèutica de benefici incert. Un professional pot considerar que el més raonable és evitar procediments que allarguin el patiment, mentre que un altre pot entendre que les possibilitats de tractament s'han d'esgotar. Ambdós podrien apel·lar al sentit comú per defensar posicions diferents.

El problema no es resol determinant quin dels dos professionals té millors intencions. Cal analitzar la situació clínica, avaluar els beneficis i les càrregues de les alternatives, conèixer les preferències del pacient i identificar els valors que entren en conflicte. I, sobretot, ser capaç d'explicar per què una certa acció és més justificable que les altres.

La importància de la formació en ètica

Aquí és on la formació ètica adquireix una importància fonamental. L'ètica clínica no consisteix només a conèixer els principis d'autonomia, beneficència, no maleficència i justícia. Aquest coneixement és necessari, però insuficient si no va acompanyat de la capacitat de construir arguments, examinar críticament les nostres pròpies conviccions i considerar diferents perspectives.

Aprendre ètica significa distingir fets de valors, reconèixer quan hi ha un problema ètic i evitar que les nostres preferències personals esdevinguin el criteri que determina una decisió. La deliberació és una eina especialment valuosa per afrontar aquesta complexitat. Deliberar no significa intercanviar opinions fins que s'arriba a un consens, ni buscar una solució intermèdia que satisfaci parcialment tothom. Implica analitzar els fets, identificar els valors implicats, explorar possibles cursos d'acció i avaluar-ne les conseqüències abans de prendre una decisió informada, assumint que pot haver-hi més d'una resposta vàlida segons el context. Aquestes habilitats no s'adquireixen necessàriament amb anys de pràctica professional. Com ja hem dit, l'experiència pot millorar la nostra capacitat per reconèixer situacions complexes, però també pot consolidar hàbits de pensament, prejudicis o respostes automàtiques. Haver afrontat el mateix tipus de conflicte moltes vegades no vol dir necessàriament que hàgim après a deliberar-hi. La formació en ètica ens permet introduir una distància crítica respecte a les nostres intuïcions. Ens ensenya a preguntar-nos no només què faríem en una situació determinada, sinó per què ho faríem, quins arguments donen suport a la nostra posició i quins motius podrien portar-nos a reconsiderar-la.

En aquest sentit, la formació ètica no s'hauria d'entendre com un coneixement reservat a aquells que formen part de comitès d'ètica sanitària o mostren un interès particular en la bioètica. És una competència transversal dels professionals sanitaris. Els conflictes relacionats amb la informació, el consentiment, l'adequació dels tractaments, la confidencialitat o el respecte a les preferències dels pacients formen part de la pràctica quotidiana.
Tanmateix, tot i que l'actualització dels coneixements científics i les habilitats tècniques es considera un requisit inherent a la pràctica professional, de vegades, la capacitat d'abordar problemes ètics encara es dona per feta. No n'hi ha prou amb incorporar contingut de bioètica als programes de formació. Cal crear espais on els professionals puguin analitzar situacions reals, contrastar arguments i exercir la deliberació.

És clar que la formació no garanteix que totes les decisions siguin correctes ni elimina la incertesa que caracteritza molts conflictes ètics. El seu valor rau en permetre'ns afrontar aquesta incertesa de manera raonada, reconeixent la complexitat de les situacions i la legitimitat de diferents perspectives.
Potser un dels riscos més grans d'apel·lar al sentit comú és que l'expressió pugui posar fi a una discussió que amb prou feines ha començat. Quan una decisió es presenta com a evident, es fa més difícil qüestionar-la. I quan no estem d'acord amb allò que algú considera sentit comú, les nostres objeccions es poden interpretar com una manca de raó, més que com arguments que mereixen ser examinats. L'ètica exigeix just el contrari: estar disposat a donar raons, a escoltar els dels altres i a reconèixer que les nostres primeres impressions poden ser insuficients.

El sentit comú té el seu lloc en la pràctica clínica, però no pot ser l'única base per a decisions amb implicacions ètiques. Com amb qualsevol altra habilitat professional, aprendre a identificar problemes, argumentar i deliberar requereix formació i pràctica. Al cap i a la fi, tenir una opinió sobre què és correcte no és el mateix que saber com justificar per què una decisió és èticament adequada.

Alejandra Fernández Trujillo, doctora en Medicina, especialista en Medicina Intensiva.

Aïda Palacios Morales, doctora en Filosofia, professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona.