Tornar

Blog

Dilemes ètics del Diagnòstic Genètic Preimplantacional

17 de desembre 2025

Durant dècades, la reproducció assistida s’ha centrat en un objectiu clar: ajudar a portar una vida al món quan la biologia posava barreres. No obstant això, amb l'arribada i perfeccionament del Diagnòstic Genètic Preimplantacional (DGP), la medicina ha creuat el llindar de la simple assistència per entrar en el terreny de la selecció. Aquesta tècnica permet analitzar l'ADN dels embrions fecundats in vitro per detectar anomalies genètiques o cromosòmiques abans de transferir-los a l'úter matern. Aquest avanç tecnològic ens planteja una pregunta incòmoda, però necessària: fins on és lícit intervenir en la genètica dels futurs individus (encara que siguin els nostres fills)?

Diàriament, les comissions de bioètica i els professionals de la fertilitat s'enfronten a decisions que no són només clíniques, sinó profundament morals. La capacitat tècnica de "llegir" la informació genètica de l'embrió abans de la transferència ha obert una escletxa entre l'ús terapèutic (evitar el patiment) i l'ús no terapèutic o perfectiu, forjant un debat sobre els límits de l'autonomia reproductiva i el risc de l'eugenèsia liberal.

Prevenir equival a seleccionar?

El DGP permet analitzar les cèl·lules d'un embrió fecundat in vitro per detectar anomalies genètiques abans que sigui transferit a l'úter matern. Si bé la tècnica és neutra, la seva aplicació no ho és. La literatura bioètica distingeix clarament entre dos horitzons:

1. DGP Terapèutic: orientat a evitar la transmissió de malalties hereditàries greus (com la fibrosi quística o la malaltia de Huntington).
2. DGP No Terapèutic (o social): orientat a la selecció de trets no patològics, com ara el sexe del nadó (family balancing) o, en un futur hipotètic, característiques físiques o intel·lectuals.

Aquesta dualitat transforma la pràctica mèdica i a més tensa principis ètics fonamentals com la justícia i la dignitat humana.

L'ús terapèutic: evitar el patiment o eliminar la diferència?

Tot i que l'aplicació del DGP per evitar malalties hereditàries greus compta amb un ampli suport social i mèdic sota el principi de beneficència, la definició de "gravetat" no sempre és nítida. A mesura que la capacitat de diagnòstic augmenta, la línia entre la prevenció d'una malaltia mortal i la gestió de riscos es difumina. No obstant això, sorgeixen zones grises:

• Malalties d'aparició tardana: és ètic descartar un embrió per una malaltia que potser no es manifestarà fins als 40 o 50 anys?
• Susceptibilitat genètica: què passa amb gens que només augmenten la probabilitat de patir càncer (com el BRCA), però no en garanteixen l'aparició
• Discapacitat vs. Malaltia: la selecció d'embrions sans pot enviar un missatge social negatiu cap a les persones que viuen avui dia amb aquestes discapacitats, suggerint que les seves vides són "menys dignes" de ser viscudes?

El  fantasma del "nadó a la carta".

L'objectiu ja no és evitar una patologia letal, sinó seleccionar variants genètiques vinculades a trets físics o capacitats, com les del gen ACTN3 (associat al rendiment muscular i l'aptitud atlètica) o al·lels específics dels gens HERC2 i OCA2 per predeterminar trets estètics. Aquesta possibilitat tècnica de cribrar embrions a la recerca de "l'optimització" transforma radicalment l'acte reproductiu, desplaçant-lo de l'acceptació biològica cap a l'elecció del progenitors.

La diferència entre l'eugenèsia històrica (imposada per un estat o organització superior) i l'actual és que aquesta última opera sota la lògica del mercat i el desig individual. Es coneix com a eugenèsia liberal. Tot i que es defensa sota la bandera de l'autonomia dels pares, ignora que els desitjos individuals estan modelats per pressions socials i estàndards de perfecció sovint inabastables. Algunes veus assenyalen que tractar l'embrió com un conjunt de característiques a triar o descartar erosiona la noció del fill com un "do" i l'apropa perillosament a la d'un bé de consum amb control de qualitat.

Davant d'aquesta realitat tècnica, la bioètica no ofereix solucions binàries, sinó que assenyala la tensió existent entre dos béns a protegir: d'una banda, l'autonomia reproductiva dels pares i el seu desig de procurar la millor salut possible per a la seva descendència; de l'altra, la justícia social i la preservació de la diversitat humana. Més enllà de la viabilitat tècnica, la qüestió fonamental que roman oberta és com garantir que aquestes eines serveixin per reduir el patiment humà sense convertir la biologia en un nou factor de desigualtat estructural.

Adrián Villalba és investigador postdoctoral en Medicina Reproductiva del Instituto de Investigaciones Sanitarias de la Fe (Valencia)