Quan expliquem què ens passa, esperem ser escoltats. En l’àmbit sanitari, aquesta expectativa és especialment important, car la qualitat del diagnòstic i del tractament que rebem depèn, en gran part, de la credibilitat que es dona a allò que diem a consulta. Tot i així, a vegades els prejudicis vinculats a algunes identitats poden fer que algunes persones siguin jutjades com a menys creïbles que d’altres. Aquest fenomen s’ha identificat com un tipus d’injustícia epistèmica, en concret, injustícia testimonial.

Què és la injustícia epistèmica?

Els conceptes d’injustícia epistèmica i d’injustícia testimonial van ser formulats per la filòsofa Miranda Fricker l’any 2007. Miranda Fricker defineix la injustícia testimonial com allò que ocorre quan algú rep menys credibilitat de la què es mereix pel fet de pertànyer a un determinat grup social. És a dir, es dona quan considerem a algú com a menys creïble degut a la seva pertinença a un determinat grup social. Així, aquest tipus d’injustícia es pot donar per motius de gènere, origen, edat, orientació sexual, etc.

Aplicant aquest marc conceptual a l’àmbit sanitari i, en concret, a la salut mental, la pregunta que ens vam fer al nostre projecte, anomenat “Les bases cognitives de la injustícia epistèmica a l’atenció sanitària”, era: el fet de tenir un diagnòstic psiquiàtric fa que percebem als pacients com a menys creïbles? 

El debat ètic

Des de fa anys, des de la bioètica i l’ètica psiquiàtrica, investigadors i investigadores han advertit que les persones amb trastorns mentals corren el risc de patir injustícia testimonial a consulta degut a prejudicis al voltant dels problemes de salut mental. Aquests estudis aporten anàlisis exhaustives sobre diferents pràctiques mèdiques i experiències en primera persona que, segons aquestes investigadors i investigadores, evidencien que les persones amb diagnòstics psiquiàtrics pateixen injustícia testimonial quan acudeixen al centre de salut.

Aquesta advertència ha estat discutida per altres investigadors i investigadores que argumenten que aquestes pràctiques i experiències qualificades com a “injustícia testimonial” responen, en realitat, a una actitud prudent i escèptica pròpia de la pràctica clínica. En altres paraules, argumenten que la poca credibilitat que es dona als pacients amb diagnòstics psiquiàtrics està justificada per la bona pràctica mèdica. La medicina requereix contrastar evidències, sospesar diagnòstics i evitar errors. Per tant, segons aquests investigadors i investigadores, la menor credibilitat que es dona als pacients psiquiàtrics no es pot considerar injustícia testimonial. A partir d’aquí, el debat bioètic i filosòfic s’ha orientat cap a la qüestió sobre on acaba la prudència professional i on comença la discriminació. 

La necessitat de l’aproximació experimental

Tot i la importància del debat teòric, totes dues posicions dins del debat assumeixen quelcom que necessita ser provat empíricament. Totes dues posicions assumeixen que les persones amb diagnòstics psiquiàtrics reben menys credibilitat. A partir d’aquí, les dues posicions discrepen sobre si aquesta manca de credibilitat està justificada o si, en canvi, respon a prejudicis. Ara bé, és cert que les persones amb diagnòstics psiquiàtrics són considerades menys creïbles degut a la seva identitat com a pacients psiquiàtrics? Per respondre aquesta qüestió, no n’hi ha prou amb reflexions teòriques. Cal evidència empírica.

Una aproximació experimental

Per a contestar aquesta pregunta, vam dur a terme cinc estudis amb gairebé 2.000 participants. En aquests estudis, els participants havien de llegir històries fictícies on un personatge presentava una queixa. L’element clau que variava en les diferents històries era la identitat del personatge: persona amb malaltia física, amb diagnòstic psiquiàtric o sense cap condició mèdica rellevant.

A través dels diferents estudis, vam detectar un patró modest però estable: les persones amb diagnòstics psiquiàtrics tendien a rebre menys credibilitat. La diferència no era tan gran com s’assumia al debat teòric, així que sembla que és cert que les persones amb diagnòstics psiquiàtrics són vistes com a menys creïbles que les persones sanes, però la diferència és subtil.

Per entendre una mica millor què explicava aquesta manca de credibilitat atribuïda a persones amb diagnòstics psiquiàtrics, també vam demanar als nostres participants la seva opinió sobre el fenomen de la injustícia epistèmica. Això ens va permetre detectar un patró molt interessant: les persones que menys veien la injustícia epistèmica com un problema greu eren les que tendien a donar menys credibilitat als pacients amb diagnòstics psiquiàtrics. És a dir, no tots els nostres participants veien a les persones amb diagnòstics psiquiàtrics com a menys creïbles, sinó que això els passava sobretot als participants que no veien la injustícia epistèmica com un problema greu.

Quines són les pròximes passes?

Els participants del nostre estudi eren persones no expertes d’Estats Units i del Regne Unit. Per tant, la pregunta que ara se’ns obre és: presentarien el mateix patró les persones amb formació en medicina? Podria ser que les persones amb estudis en medicina donin encara menys credibilitat a persones amb diagnòstics psiquiàtrics per la predominança del model bio-mèdic als estudis de medicina, que tendeix a donar més valor a l’evidència objectiva que al testimoni dels pacients. Però també podria ser que les persones amb estudis en medicina estiguin més sensibilitzades amb la injustícia epistèmica i que, per tant, considerin als pacients psiquiàtrics igual de creïbles que les persones sanes.

Importància de la troballa

En un moment en què es promou la medicina centrada en la persona, escoltar i valorar l’experiència del pacient és essencial. Entendre quins factors afecten les nostres atribucions de credibilitat és clau per garantir que tots i totes rebem una atenció sanitària (epistèmicament) justa. 

Carme Isern Mas, Departament de Filosofia i Treball Social, Universitat de les Illes Balears, i guardonada amb una de les nostres beques de recerques en bioètica pel projecte “Las bases cognitivas de la injusticia epistémica en la atención sanitaria”.

Font imatge: Banc d'Imatges Infermeres (Ariadna Creus i Àngel García)