És innegable que les persones amb problemes de salut mental o discapacitat intel·lectual estan encara avui sotmeses a una forta discriminació arreu del món, diversa en funció del grau de desenvolupament democràtic i social del país. Malgrat els avenços realitzats en molts països, els prejudicis, la violència, l’exclusió social i la segregació, els abusos en els tractaments o els atemptats a la seva capacitat de decidir són freqüents. L’“Informe sobre l’estat dels Drets Humans de les Persones amb Trastorns Mentals”, que emet anualment la Confederació Salut Mental Espanya, sol ser un bon diagnòstic de l’estat de la qüestió al nostre país.

Discriminació persistent

En el nostre entorn, l’atenció a la salut mental i també la importància que li concedeix l’opinió pública han millorat ostensiblement, però les seves limitacions i insuficiències són també cada vegada més evidents. Encara que sembli que avui ja es pot parlar lliurement i sense prejudicis de la salut mental, la realitat és que l’estigma associat a patir un trastorn mental i la discriminació que provoca encara són molt presents en molts àmbits de la vida social.

L’estigma és l’atribució de qualitats negatives o despectives cap a un grup de persones pel fet de tenir un trastorn mental o una condició de salut com la discapacitat intel·lectual o l’autisme. Es marca el “diferent” a base de prejudicis, desinformació i falses informacions.

L’autoestigma

La major part de les persones que pateixen problemes de certa gravetat tendeixen a ocultar-los per evitar l’estigma que produeixen. L’autoestigma és un sentiment de vergonya o de culpa produït per la por de mostrar la “marca” del trastorn mental i el rebuig que podria generar en els altres. L’estigma s’associa amb por i rebuig cap a les persones que pateixen alguna condició psiquiàtrica, dificulta la demanda d’ajuda i comporta la pèrdua d’oportunitats laborals, educatives, econòmiques i, sovint, la privació de l’atenció sanitària i social necessàries. Es tracta d’un marc psicosocial extraordinàriament tòxic, ja que augmenta l’aïllament de la persona, empitjora els símptomes i accelera el procés cap a la discapacitat.

Existeix una certa gradació en la tolerància social de les malalties mentals, acceptant-se millor els problemes més freqüents com la depressió o l’ansietat, i menys els trastorns més greus associats a l’imaginari secular de la bogeria —com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar— o al prejudici de la seva capacitat de “contagi”, com és el cas del consum de drogues il·legals.

​​​​​​​Discriminació en l’atenció

L’estigmatització de les persones amb un trastorn mental afecta també els professionals, els mateixos serveis d’atenció social, els serveis de salut i els recursos comunitaris, que sovint es mostren poc disposats a introduir mínimes adaptacions per incloure les persones més afectades. Segons l’Associació Obertament, en un estudi realitzat el 2016 per Spora Sinergies i la Universitat Autònoma de Barcelona, un 80% de les persones amb un trastorn mental havien patit discriminació en algun àmbit de la vida, i fins a un 55% de manera força o molt freqüent. En l’àmbit laboral, on la taxa d’atur entre les persones amb un trastorn mental és de més del 60%, l’estigma és especialment greu, però també es dona a les escoles (19%) i fins i tot als hospitals (26%) i als serveis de salut mental (40%).

El projecte Quality Rights de l’OMS està enfocat a ajudar els països a millorar el respecte als drets humans en els serveis de salut mental. Considera que, per aconseguir-ho, els països han de ratificar la Convenció de Nova York i adequar la legislació per garantir el ple exercici dels drets humans de les persones afectades, implantar estratègies que ajudin a canviar actituds i millorar la sensibilització de la societat, millorar les pràctiques relatives als tractaments involuntaris, facilitar la participació dels pacients en la planificació, orientar els serveis cap a la comunitat i incrementar els recursos per a la salut mental.

Els governs tenen l’obligació de promoure els drets de les persones amb trastorns mentals i vetllar pel seu compliment, d’acord amb les disposicions internacionals més rellevants, moltes d’elles de caràcter formalment obligatori.

Per eliminar les barreres psicològiques i socials que obstaculitzen el tractament i la integració social d’aquestes persones, és necessària la implicació d’afectats, familiars i persones referents de la comunitat. El paper dels mitjans de comunicació és essencial.

D’altra banda, la participació pública cada vegada més gran de les persones que han passat per l’experiència del trastorn mental, conscients dels seus drets, reclama amb justícia una actitud més radical de respecte als seus drets com a ciutadans. I demanen canvis legislatius, noves regulacions i, sobretot, canvis en les pràctiques institucionals i professionals.

Extracte de l’article de Josep Ramos publicat al quadern “Salut mental i societat: una nova pandèmia?”

Josep Ramos, metge psiquiatre. Vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya