Publicador de continguts

null L'important és tenir cura

-
L'important és tenir cura

Montserrat Busquets reflexiona sobre el valor ètic del tenir cura com a tasca principal dels Serveis de Salut

+Llegeix més

Blog

L'important és tenir cura

01 April 2020

Una situació tan extraordinària com la que ha generat la pandèmia del Covid19 posa en relleu molts aspectes que, tot i ser presents, en circumstàncies habituals no es visualitzen prou. Aquest escrit reivindica el valor ètic del tenir cura, com a tasca principal dels serveis de salut.

L'aportació del tenir cura, en l'àmbit de la salut, és comprendre que l'atenció a les persones quan emmalalteixen és molt més que tractar la malaltia, és comprendre els diferents factors, components i actors que formen part de la situació. Però en la situació generada per la pandèmia de coronavirus, en la qual el contagi és un gran risc, el tractament mèdic és incert i el risc de mort és molt present, les exigències del tractament de la malaltia recobren protagonisme. Els professionals poden tenir grans dificultats en establir les pautes perquè els requeriments de la malaltia no ens facin oblidar, o relegar a un segon pla, l'acompanyament que necessiten els que emmalalteixen i les seves famílies. Per això és important recordar i reforçar especialment dos dels aspectes que situen el tenir cura com un bé social: el compromís amb el benestar i la solidaritat.

Compromís amb el benestar

El tenir cura sempre està focalitzat en les persones i en les accions que busquin el seu màxim benestar possible. Aquesta idea és clau perquè, de vegades, cal defensar-la amb fermesa, sobretot si la sensibilitat ètica d'alguns està més centrada en el control de la malaltia que en l'atenció de la persona que la pateix o pot patir. La malaltia i la mort són part inherent de la vida i, per això, si bé cal buscar formes d'allunyar-les en el possible, també cal trobar formes en les que s'experimentin de la millor manera possible. I aquest és l'objectiu del tenir cura en l'àmbit assistencial, en què el fracàs no és la malaltia o la mort, sinó la falta o escassetat d'ajuda davant del patiment. Tenir cura és reconèixer a la persona com a ésser humà amb dificultats, i per això amb necessitats que requereixen, en moments determinats ajuda especialitzada, professionalitzada. Per tenir cura cal unir el coneixement científic, humanístic i tècnic i en accions concretes perquè la persona que rebi ajuda i li sigui possible viure dignament la seva experiència d'emmalaltir i curar, estar hospitalitzat i, de vegades, de morir. Evidentment la complexitat de tenir cura va augmentant en funció de la gravetat de la situació, però el principi essencial és el mateix: ajudar a la persona i la seva família a estar en les millors condicions possibles.

Res senzill, però hi ha mostres constants de la sensibilitat i preocupació per oferir una bona cura. Per exemple quan els professionals procuren fer compatible possible l'aïllament, derivat de la transmissió de la malaltia, amb la relació familiar o amb éssers estimats, sobretot en les situacions de final de vida o de persones grans que viuen en institucions. Quan es preocupen per millorar la seves competència en l'acompanyament i en les habilitats de comunicació, tot i les mesures de seguretat, tal com proposen els experts en cures pal·liatives. O quan apliquen la tecnologia com a suport usant tauletes, telèfon o ordinadors per aproximar a les persones, facilitant el contacte. O quan reorganitzen i donen seguiment personalitzat telefònic a les persones en situació d'aïllament en el domicili perquè inventar, o reinventar, sistemes de contacte amb les famílies és la part essencial del tenir cura en les situacions de confinament.

Aquests són alguns exemples que parlen per si mateixos de la creativitat, centrada en el tenir cura, al servei del benestar. Les experiències són infinites.

Solidaritat

Tot i que l'individualisme està molt present en la nostra societat, tenir cura implica una responsabilitat compartida. Al reconèixer que tots al llarg de la vida donem i rebem cures, que tots som vulnerables i interdependents, en major o menor mesura dels altres, es desvirtua la fal·làcia de la persona com a ésser individual i sorgeix la solidaritat com a valor personal i social. Solidaritat que genera empatia i compassió permetent veure la situació de l'altra persona des de la seva perspectiva i, per tant, definir i dur a terme accions d'acord a les seves necessitats, com en els exemples del paràgraf anterior. La solidaritat és el valor ètic que contrapesa a la por, que inevitablement senten els professionals, al posar la seva competència al servei de tots, per sobre de la seva pròpia salut i de la dels seus familiars. És la crida de la solidaritat la que ha fet que persones jubilades i estudiants s'incorporin a el servei.

Un altre aspecte important, que dóna compte de la rellevància de la solidaritat, és que tenir cura no és només una relació entre dues persones; algú amb una necessitat i algú amb coneixements i disposició d'ajuda. Tenir cura és també, i sobretot, una qüestió relacional, de xarxa de relacions. Una xarxa en la qual tots els actors, comprometent-se amb el benestar comú, dibuixen solidàriament la seva responsabilitat cap als altres i cap a si mateixos. Una xarxa en la qual totes les persones saben i se senten part important: és el que està succeint avui en dia, i no només en relació als equips de salut que treballen multidisciplinarment. Una lectura dels carrers i comerços buits pot ser de tristesa i angoixa, però una altra possible mirada és d'alegria al veure la capacitat de les persones per saber i sentir que són part de la solució. Potser entre les coses positives que puguin derivar-se d'aquesta pandèmia estigui que, per fi, es comprengui que la salut no depèn tan sols del que fan els professionals, sinó que és realment cosa de tots i cada un.

El tenir cura ens fa més conscients que no es tracta del jo o de el tu, sinó del nosaltres, del que som capaços de fer conjuntament en una relació que es retroalimenta. Potser això sigui, en part, el motiu amb el qual milers de persones surten als balcons tots els dies i aplaudeixen, i el motiu pel qual milers de professionals encoratgen als ciutadans a el confinament, o el motiu pel qual persones comparteixen els seus coneixements per millorar la quotidianitat i fer més suportable l'estar a casa, o el motiu pel qual es teixeixen xarxes d'ajuda per exemple per proveir del necessari a persones grans i/o proporcionar-los una mica de companyia. També el motiu de la contribució dels mitjans de comunicació que donen veu i reconeixen a tots els que intervenen en fer possible l'atenció. Comprendre l'experiència en termes de cura genera conductes ètiques de participació: les persones es congreguen, s'ofereixen suport mutu i busquen complicitats. El bé individual està lligat a el bé comú, és cosa de tots i cada un.

El paper de de les institucions

Finalment, cal defensar amb vigor la imprescindible solidaritat de les institucions. És una obvietat, que en els últims temps i al nostre país, semblava oblidada. Perquè el tenir cura sigui possible ha de ser promogut, encoratjat, facilitat, protegit i organitzat de forma democràtica, és a dir de forma inclusiva comptant amb qui el proporciona i qui el rep. La responsabilitat dels gestors és generar contextos en què el tenir cura sigui possible. Mai es pot estar del tot preparat per a una pandèmia com la que actualment vivim, però si es pot analitzar el que no ha de passar. El coronavirus evidència l'efecte negatiu de les polítiques neoliberals, que al deixar soles a les persones davant de les dificultats de la vida, són tremendament insolidàries. La politòloga Joan Tronto planteja que el gran repte de segle XXI és passar de l'Homo Economicus a l'Hominens Carens centrant l'economia en el tenir cura en lloc de en la producció. Aquesta idea cobra un sentit avui davant de l'evidència de la importància social d'un sistema sanitari fort que cobreixi les necessitats de salut de tota la població. Avui som més conscients que la precarietat en els serveis de salut debilita tota la societat i deixa als professionals a l'arbitri de la seva heroïcitat. La manca de recursos, de mitjans de protecció i de suport genera una gran injustícia respecte als que avui estan cuidant, respecte als que avui viuen situacions de dependència en soledat i respecte a aquells que necessiten atenció per altres problemes de salut que no són la infecció per coronavirus, hi haurà temps per analitzar el que ha passat.

La reflexió sobre la situació des de la perspectiva del tenir cura ajuda a defensar un sistema públic solidari, en el qual totes les persones puguin rebre les atencions que necessiten per fomentar, mantenir i recuperar la salut i, quan no és possible, morir dignament. Un exemple de política pública del tenir cura aplicada a la salut és la mesura del govern portuguès de regularitzar la situació de persones immigrants donant-los accés als serveis de salut, i d'aquesta manera protegint-los a ells i a tothom, en la mesura possible. Un sistema públic que, precisament perquè busca la millor atenció possible, ofereix als professionals les possibilitats de desenvolupar el seu treball en les millors condicions possibles i proveeix l'accés als serveis a totes les persones.

En definitiva l'important és el tenir cura

Tenir cura és preocupar-se i ocupar-se, és prendre responsabilitat, desenvolupar competència, satisfer les necessitats i esperar rebre la millor cura possible, quan calgui. Tenir cura suposa amor, afecte, treball. Implica esperança, paciència i també certa tolerància a la incertesa. És la presència cuidadora, a través de la qual les persones saben i senten que estan en bones mans. L'estratègia principal és centrar-se en l'aquí i l'ara, perquè sempre hi ha alguna cosa positiva que oferir: companyia, un somriure, complicitat, proximitat, personalització..., la preocupació i ocupació per a satisfer les necessitats bàsiques, la bona realització d'una tècnica o administració de tractament..., són les claus per minimitzar la soledat i la por de les persones malaltes i de les seves famílies i amics, la por dels professionals i, en general, la por de tots.

En situacions tan difícils és extremadament important no defallir davant les dificultats i buscar solucions de cures, en cada context concret, tenint en compte que l'exigència ètica és fer el possible, no l'impossible. Moltes persones, com jo, no podem estar més orgullosos de la professió que vam escollir, en el meu cas sóc infermera.

Montserrat Busquets Surribas
 

home_agenda

home_grants_and_awards

home_publications

subscription

Vols rebre la nostra newsletter?
Subscriu-te!