Aquest treball busca indagar en la possibilitat de que la societat esdevingui una realitat distòpica a través  de les eines biotecnològiques actuals. L’objectiu principal és elaborar un relat distòpic a partir d’una de les idees principals del transhumanisme: la immortalitat humana. Es parteix del disseny d’una teràpia gènica pròpia, elaborada a l’Institut de Recerca Biomèdica, inspirant-se en la lectura de diferents relats amb base genètica, com “Un món feliç” d’Aldous Huxley, a més d’entrevistes, cursos i altres fonts bibliogràfiques.

Es planteja la qüestió de fins a quin punt el que sigui científicament possible també hagi de ser ètic, de com la literatura ens ajuda a preveure possibles usos biotecnològics i a preparar la reflexió bioètica per al futur, malgrat que aquestes distopies molts cops siguin impracticables.