-
La violència obstètrica
Entrevista a Josefina Goberna
+Llegeix més08 de setembre 2021
Josefina Goberna és professora titular i investigadora al departament d'Infermeria de Salut Pública de la Universitat de Barcelona. Des de la fundació se li va concedir una beca per la seva recerca al voltant de la violència obstètrica, i hem volgut parlar amb ella perquè ens parli d'un tema que porta afectant tant temps a les dones.
Què és la violència obstètrica?
La millor definició, i també la que està més acceptada, és la que es va fer l'any 2007 a Veneçuela recollida en la "Ley Orgánica sobre el derecho de las mujeres a una vida libre de violència" que diu sobre la violència obstètrica: és l'apropiació del cos i dels processos reproductius de les dones per part del personal de salut. Malgrat això, la violència obstètrica no comença el 2007. És un fenomen que ve donat per la societat patriarcal en la que vivim i es comença a manifestar de forma clara des que la medicina comença a tenir un interès en els processos reproductius de les dones; abans l'atenció a embaràs i part era un tema de "dones" i la medicina només intervenia quan apareixien complicacions molt greus. Quan la medicina centra l'atenció en l'úter gestant i en els bons resultats obstètrics, moltes vegades s'oblida de la dona. Per això, podem afirmar que és una violència de gènere: es fa contra les dones i pel fet se ser dona, se les infantilitza, sense tenir en compte les seves veus. Podríem dir que es tracta del despotisme obstètric: tot pel bon resultat de l'embaràs, però sense la dona.
Donat que és un fenomen de gran abast, per què creus que no se n'està parlant més i no rep tanta visibilitat?
Últimament se n'està parlant cada vegada més, arran de la voluntat d'incloure la violència obstètrica en la Llei 2/2010 sobre la salut sexual i reproductiva i la interrupció legal de l'embaràs. Sí que és cert que, als mitjans de comunicació, no és un tema que s'estigui tractant tant com voldríem. Però un dels fets rellevants és que, a nivell conceptual, quan parles d'aquest tema amb dones no saben de què els hi estàs parlant, tot i que després de mantenir una conversa, als pocs minuts moltes reconeixen haver-ne patit. Són diversos els estudiants de periodisme que han fet reportatges sobre el tema i m'han vingut a entrevistar. Doncs bé, crec que alguns dels reportatges, malgrat ser bons, no han estat seleccionats per a publicar perquè el tema que tracten no genera el mateix interès que altres, se segueixen definint com "temes de dones" i per tant "menors". De fet, en moltes xerrades, han vingut a parlar amb mi dones grans que no han sentit mai a parlar del concepte "violència obstètrica", però que el saben reconèixer immediatament quan se'ls hi explica.
Alguns estudis suggereixen que aquest fenomen té molt a veure amb l'educació que rep el personal sanitari. Què n'opines?
Hi estic d'acord, però jo canviaria el terme "educació" per "socialització". Hi ha actituds i maneres de fer que es van transmetent de generació en generació, que independentment del que s'ensenyi a l'acadèmia, s'adquireixen en la pràctica. Canviar aquestes formes de fer i de ser és complicat, donat que les institucions també les afavoreixen, i resulta difícil treballar d'una altra manera i aconseguir un canvi. Si un estudiant d'obstetrícia ha de practicar un part amb fòrceps i ho ha de fer directament a la vagina d'una dona, perquè ha estat impossible fer una simulació, vol dir que aquesta pràctica (que és violenta, si no està clarament indicada i es fa només per practicar) també és deguda a factors institucionals (de recursos, d'organització) i no exclusivament dels professionals.
Tenint en compte que es tracta més d'un fenomen de socialització, quines mesures s'han pres o es poden prendre per eliminar aquest tipus de violència?
Encara que llavors no es deia violència obstètrica, l'any 2006 a l'informe anual del Defensor del Poble ja es va fer ressò d'aquest tema. El 2008 es va elaborar una estratègia d'atenció natural al part normal. Per tant, s'ha estat treballant per mirar d'evitar-la. Però, considero que aquí és important remarcar una distinció entre la pràctica sanitària i la relació assistencial. Pel que fa la pràctica sanitària, s'han començat a fer passos importants (no fer procediments, que s'han anat institucionalitzant, sense estar avalats per la comunitat científica). On no s'ha treballat tant és amb la relació assistencial, és a dir, amb tot allò relacionat amb tenir en compte l'autonomia i fer-ho tenint present la necessitat de consentiment en totes les pràctiques que l'afecten. I és aquí on s'ha de seguir treballant.
I enmig d'aquesta situació, que a priori ja és prou complicada, arriba una pandèmia. Com ha afectat tot plegat en l'atenció assistencial de l'embaràs i el part?
La pandèmia ha col·lapsat el sistema sanitari, l'ha posat en crisi. Als hospitals i als centre d'atenció primària es van haver de dedicar en exclusiva a atendre la nova malaltia i van deixar de banda la majoria de les altres patologies. Llavors, què va passar amb els embarassos i els parts? A l'inici de la pandèmia el virus afectava sobretot a persones grans i a personal sanitari i no se sabia que hi havia casos asimptomàtics. Les sales de parts eren considerades com bombolles esterilitzades de Covid-19 i es va tardar més en protegir-les, al capdavall hi anaven dones sanes. Quan es va saber que hi havia casos asimptomàtics, es van prendre moltes mesures, com ara no deixar entrar als acompanyants. Ha estat tot molt complexa i la repercussió que ha tingut ha estat que les dones embarassades han quedat aïllades, s'han deixat de fer seguiments d'embaràs, quasi totes les visites hospitalàries han passat a fer-se en línia. En les entrevistes que estem fent en la recerca amb la beca de la Fundació Grifols, alguna dona va comentar "jo abans de la pandèmia era una embarassada de risc, i després va semblar que m'havia curat, perquè ningú va tenir en compte si tenia complicacions".
Paradoxalment a aquest abandonament que em comentes, entre els col·lectius més vulnerables a la Covid-19 hi apareixien les dones embarassades. Es tractava d'una mesura preventiva o hi ha evidencies científiques que ho relacionin?
Hi ha hagut diverses fases respecte això. En el primer moment, sí que hi havia informes que classificaven les dones embarassades com a persones de risc, sense tenir encara evidència. Més endavant es va dir que tenien el mateix risc que altres dones de la mateixa edat, mostra d'això és que quan es va començar a vacunar no es va tenir en compte a les embarassades com a col·lectiu prioritari. Després es va veure que, sobretot durant el tercer trimestre, patir la Covid-19 pot suposar problemes, tant per la mare com perquè hi hagin més parts prematurs. I això s'ha anat constatant conforme ha anat avançant la pandèmia. També s'ha vist que la vacuna no ha presentat problemes quan s'ha administrat en embarassades, especialment amb les de ARN que s'han posat a moltes dones als EEUU i s'ha fet un seguiment. Durant aquesta última onada s'ha arribat al consens de la necessitat de vacunació a totes les embarassades. .
Durant el darrer any i mig hem experimentat polítiques que han suposat una amenaça a les nostres llibertats com el toc de queda, confinaments municipals, passaport immunitari..., generant un intens debat al voltant del binomi llibertat-paternalisme. En el cas de l'embaràs, es pot justificar cert paternalisme del personal sanitari en el marc de la situació generada per la Covid-19?
Prendre decisions en un entorn de total inseguretat, davant del fet que no se saben moltes coses sobre el virus, és molt difícil. En aquest context, es pot explicar perquè s'adopten postures paternalistes, però això no ho justifica. En la situació actual, els hospitals, un lloc que donava seguretat, passa a ser tot el contrari i es poden haver convertit en una amenaça per a les embarassades. Durant els primers mesos de la pandèmia, els drets que s'havien anat consolidant en l'atenció al part no es van garantir, però després tant els professionals com les associacions d'usuàries han treballat molt perquè les dones poguessin tenir aquest drets garantits (poder estar acompanyades, poder estar amb el nadons, etc), però potser s'ha qüestionat menys la seguretat del lloc de naixement. I penso que la pandèmia ens ha de servir per replantejar com han de ser els llocs on atendre els naixements.
Aquest és un dels reptes d'atenció al part que la pandèmia ha posat de manifest. Quins diries que són els principals reptes ètics que ha plantejat i com la bioètica pot ajudar a afrontar-los?
Considero que la bioètica hi té un paper fonamental, abans de la pandèmia i després. Els professionals sanitaris ens acostumem a moure per cert cientificisme, que només té en compte allò que és objectiu, i s'oblida la relació assistencial. S'han de posar esforços en promoure els aspectes bioètics de l'atenció sanitària , que són aquells que reclamen el respecte, la dignitat, tenir en compte a la dona perquè sigui ella qui prengui les seves pròpies decisions com a persona adulta que és. I podrà prendre les seves decisions, si està ben informada. Si no és té això en compte, llavors és fàcil caure en punts de vista, igualment paternalistes, segons els quals un part humanitzat ha de ser un part natural sense intervencions mèdiques, sense atendre si és això el que la dona vol i sense tractar els aspectes relacionats amb el respecte a la dignitat, a la privacitat o a l'autonomia de les dones.
Des de la fundació se t'ha concedit una beca per a la recerca d'aquest tema. Què és el que més t'està sorprenent des de que vas engegar el projecte?
De moment, els resultats obtinguts més que sorprendre'm, el que hem fet és constatar que les dones no han estat tan espantades per la pandèmia, com per si tenien complicacions amb l'embaràs no ser ateses als hospitals. El que sí que m'ha sorprès és el que abans comentava, que no s'ha plantejat gaire el tema de la seguretat: quin és un espai segur per tenir fills en aquests moments? Evidentment metges i llevadores quan els pregunten donen la seva opinió i és quasi unànime cap a aconseguir espais d'atenció al part relacionats però físicament separats de l'hospital. I m'ha sorprès que no s'hagi fet la reflexió en una societat occidental en ple s. XXI. També m'agradaria comentar que moltes de les dones entrevistades que havien estat mares durant els primers mesos de la pandèmia , han accedit a fer-ho per fer sentir la seva veu i manifestar que els havien faltat eines per saber el què havien de fer quan van tenir el nadó. El problema de la conciliació s'ha agreujat degut a la pandèmia i m'han demanat, de forma reiterada, que fes sentir la recerca i les seves veu per reclamar més i millors mesures de conciliació en un moment tant complicat.
Coneixeu millor el seu projecte aquí.