La recent reforma de la legislació espanyola reconeix que les persones amb discapacitat tenen capacitat jurídica en les mateixes condicions que els altres, i obliga a l'estat a adoptar mesures per proporcionar els recolzaments necessaris que la facin efectiva.

Aquest canvi implica passar d'un model d'atenció en el que predomina la substitució en la presa de decisions, a un altre basat en el respecte a la voluntat i les preferències de la persona, que serà l'encarregada de prendre les seves pròpies decisions. Figures com l'antiga tutela o curatela, que emparaven la modificació de la capacitat queden derogades en favor de les noves formes de recolzament que poden ser voluntàries o decidides judicialment, però sempre basades en el reconeixement de la capacitat jurídica de la persona afectada.

El nou paradigma, va acompanyat d'incerteses i contradiccions en la mesura que es modifiquen els drets de les persones, i haurà d'anar acompanyat d'un canvi en la consideració social de la discapacitat, encara plena de trets paternalistes.

Aquesta publicació proposa una reflexió atenta sobre l'estat actual del nou model i els reptes que planteja.