Iris Parra reflexiona sobre l'ètica de la cura en el marc de l'experiència de traduir a Joan Tronto
+Llegeix més
19 de març 2024
Iris Parra Jounou (investigadora de la UAB) explica com ha estat traduir a Joan Tronto, una autora referent en ètica de la cura els textos de la qual només estaven disponibles en anglès.
Sovint m’he preguntat què cal fer quan trobes un llibre que, per alguna raó, et deixa una empremta, et fa sortir del lloc de confort o inaugura noves preguntes. Sense cap mena de dubte, busques altres lectors que hi hagin topat per poder discutir-ne les idees, però no sempre està a l’abast de la gent del teu voltant. Al llarg dels anys que he dedicat a la recerca tot intentant fer sentit del món actual i de les potencialitats de canvi que té, m’he creuat amb uns quants llibres d’aquests; textos que han resultat especialment il·luminadors i que, més enllà de la meva complaença, contenien una informació digna de ser compartida i debatuda amb molta més gent. Com quan un infant, davant d’una bifurcació de camins, diu: “Per aquí!”. Això és el que representa per a mi Democràcia i cura.
Fins aquest passat mes de febrer, l’obra de Joan C. Tronto, reconeguda des de feia anys a escala internacional, no havia estat editada a la nostra llengua. “Editorials d’assaig, no us interessa publicar-la? Encara em sorprèn que sigui de les teòriques polítiques més citades en els debats sobre cura i democràcia, però només se la pugui llegir en anglès. Agraden més Butler o Federici, però Tronto, Barnes o Held tenen un corpus teòric bastant desenvolupat com perquè només puguem llegir-ne de segones algunes idees”. Això va ser el novembre del 2021, quan en un atac d’entusiasme durant el primer any de tesi doctoral, vaig posar de manifest un buit que no comprenia. A causa de la meva feina anterior, tenia un bon grapat d’editors a les meves xarxes socials. Al cap de pocs minuts vaig rebre un missatge de la Laura Huerga, de Raig Verd. “M’interessa. Per quin llibre hauria de començar?”.
Quan parlem d’ètica de la cura, la podem entendre en un sentit ampli, és a dir, com tota aquella proposta ètica que fa una reflexió sobre la cura, o en un sentit més restringit, ço és, el corrent de pensament desenvolupat a partir de la dècada dels anys vuitanta per un seguit de pensadores que van voler comprendre, analitzar i fer propostes sobre les pràctiques de cura, la seva divisió tradicional per gènere i la necessitat d’una visió política o social de la cura. La responsabilitat de tenir cura dels altres no hauria de recaure en persones individuals, sinó que hi ha una dimensió comunitària, o d’estructures públiques que també cal posar en qüestió. Si ja fa dècades que repetim que els nostres problemes contemporanis inclouen un envelliment de les poblacions, una major necessitat de serveis, una distribució justa de les feines, una degradació del sistema sanitari públic i una erosió de la política, entre d’altres, Tronto ens dona les eines per entendre quins elements sostenen l’estructura actual i com podríem fer-ne una de nova que ens permetés viure millor. És, doncs, una precursora d’una proposta política que prioritza les necessitats de cura de tots els ciutadans i, a més, també qüestiona la manera en què els éssers humans ens definim. La naturalesa de l’ésser humà és relacional, ens diu. Depenem els uns dels altres.
Un dels sectors que més ha dialogat amb les teories de les ètiques i polítiques de la cura és, poc sorprenentment, la infermeria. Dic que era d’esperar perquè tradicionalment s’ha validat la vàlua de la professió sota el binomi curar-cuidar. Els metges curen, però les infermeres cuiden. No en va moltes de nosaltres ens hem tret segones carreres en filosofia, sociologia, antropologia o humanitats. La cura té una dimensió que va més enllà del model biomèdic, i reivindica una sèrie de components culturals, socials i polítics. En quin moment vam deixar de considerar la medicina un art per definir-la com una ciència? El model biotecnificat sanitari pot donar respostes a una sèrie de necessitats de salut, però és insuficient per a resoldre totes les dimensions de la salut de les persones. Tot i el gir cap a models centrats en la persona, l’escolta activa dels pacients i la validació de les seves experiències subjectives, seguim en una estructura que funciona de tal manera que mai tenim prou temps per dedicar-los. Hi ha institucions que tenen millor cura que altres? Com ho aconsegueixen?
Crec, en resum, que Democràcia i cura és de lectura obligada per a qualsevol persona que senti un compromís amb el benestar dels altres, sigui quina sigui la seva disciplina.
