Tornar

Blog

L’equitat de gènere en salut: un imperatiu científic i ètic

26 de setembre 2025

Durant dècades, la medicina ha funcionat sota un model androcèntric: el cos masculí ha estat considerat l’estàndard per investigar, diagnosticar i tractar malalties. Aquest biaix estructural ha invisibilitzat les diferències biològiques i socials entre sexes i de gènere, forjant inequitats en l’atenció sanitària.

Diàriament, els professionals de la salut prenen decisions clíniques utilitzant guies i evidències que, en molts casos, no han considerat adequadament les diferències entre sexes i les desigualtats de gènere. Per això, els biaixos de gènere no poden atribuir-se únicament a la pràctica mèdica individual, sinó que reflecteixen mancances institucionals que requereixen una resposta política decidida.

Biaixos de gènere en medicina: una realitat documentada

Un biaix de gènere en salut passa quan homes i dones reben una atenció diferent sense justificació clínica basada en proves. La literatura científica ha demostrat que existeixen:

• Majors retards diagnòstics en dones, fins i tot amb símptomes clars.
• Errors diagnòstics més freqüents en malalties doloroses com l’espondiloartritis.
• Menor accés a tractaments específics en dones amb igual gravetat.
• Prescripció més elevada de psicofàrmacs a dones sense justificació etiològica clara.
• Infrarepresentació femenina en assajos clínics, la qual cosa compromet l’eficàcia i seguretat de molts tractaments.

Aquests biaixos no només deterioren la qualitat assistencial, sinó que vulneren principis ètics fonamentals com la justícia, la no maleficència i l’autonomia.

Dolor ignorat: el cas de l’espondiloartritis

A més del biaix de gènere en l’atenció sanitària a l’infart agut de miocardi, del qual existeix un gran volum d’evidència científica, hi ha altres casos paradigmàtics com el biaix de gènere en l’atenció sanitària a l’espondiloartritis. És una malaltia inflamatòria caracteritzada per dolor crònic, en la qual les dones solen ser diagnosticades amb més retard que els homes, veuen qüestionada la legitimitat del seu dolor i reben diagnòstics erronis (com fibromiàlgia). Aquest patró no ha estat anecdòtic, sinó conseqüència de guies clíniques i eines diagnòstiques dissenyades sense perspectiva de la interacció sexe/gènere.

Per millorar aquesta situació, els professionals sanitaris necessiten formació contínua i suport institucional, però també criteris clínics més inclusius i sensibles a les diferències entre homes i dones.

Ciència esbiaixada: exclusió de dones en la recerca

La investigació biomèdica ha mantingut durant anys l’exclusió o infrarepresentació de dones en assajos clínics, ja sigui per raons logístiques, hormonals o simplement per manca d’exigència regulatòria. Fins i tot quan s’inclouen, les dades rara vegada s’analitzen per sexe.

Això comporta:

• Fàrmacs aprovats sense conèixer els seus efectes específics en dones.
• Subestimació de reaccions adverses relacionades amb la pròpia biologia de les dones i més freqüents en elles.
• Manca d’eines clíniques basades en evidència de diferències segons sexe.

Aquesta omissió compromet la validesa científica, la seguretat clínica i, especialment, el desenvolupament d’una medicina veritablement personalitzada. No es pot parlar d’individualització de tractaments si s’ignoren variables biològiques i socials tan rellevants com el sexe i el gènere.

Salut mental i gènere: una doble cara del biaix

En salut mental, els biaixos operen de manera dual. Les dones són sobrediagnosticades i sobremedicalitzades, mentre que els homes pateixen infradiagnòstic en patologies com la depressió o els trastorns alimentaris.

L’equitat en aquest tracte deteriora el benestar psicològic i reflecteix estereotips de gènere també arrelats en qui dissenyen polítiques sanitàries, la qual cosa impedeix assignar a aquest problema la prioritat necessària. Es requereixen plans específics, finançament adreçat a salut mental amb perspectiva de gènere, auditories clíniques que detectin desigualtats i la incorporació obligatòria d’indicadors d’equitat en els protocols assistencials.

Enfocament de gènere i medicina personalitzada

La bona notícia és que hi ha solucions basades en evidència. El projecte Gendered Innovations, impulsat per la Universitat de Stanford, ha demostrat que incorporar l’enfocament de gènere en ciència i medicina, millora la qualitat, eficàcia i equitat del sistema sanitari.

Aquest enfocament s’ha d’integrar també en l’actual transició cap a la medicina personalitzada, que busca adaptar l’atenció sanitària a les característiques individuals de cada persona. No obstant això, ignorar les diferències entre sexes i de gènere converteix la personalització en una il·lusió selectiva. Incorporar aquestes variables és indispensable perquè la medicina de precisió compleixi amb la seva promesa d’equitat i efectivitat.

Compromisos institucionals imprescindibles

L’equitat s’assoleix amb polítiques concretes, sostingudes i avaluables, i no amb declaracions simbòliques, per la qual cosa per avançar, es veu pertinent que les administracions públiques:

• Estableixin normatives que exigeixin l’enfocament de gènere en guies clíniques, assaigs clínics i estratègies de medicina personalitzada.
• Financin formació obligatòria en salut i gènere per a professionals sanitaris.
• Dissenyin indicadors d’equitat en salut i sistemes d’avaluació que els incorporin.
• Assegurin la participació de dones i col·lectius infrarepresentats en la presa de decisions sanitàries.

Conclusió: Els biaixos de gènere en medicina no són erros aïllats, sinó conseqüències d’un sistema que ha ignorat històricament les diferències entre cossos i contextos socials. Avui, sabem que dones i homes no només difereixen biològicament, sinó que estan exposats a factors de risc socials diferenciats, cosa que exigeix respostes clíniques ajustades. En aquest moment de transició cap a la medicina personalitzada, incorporar l’enfocament de gènere no és opcional: és una condició científica, ètica i política per garantir l’equitat en salut.

Perquè tractar igual no sempre és just. I perquè una medicina veritablement basada en l’evidència no pot continuar ignorant la meitat de la població.

Dra. María Teresa Ruiz Cantero

Catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat d'Alacant